A finals del XIX, la premsa ja formava part de la vida quotidiana a Catalunya, formant una imatge del mon que quedava més allunyat i implantat progressivament la comunicació de masses. El procés, comparant-lo amb la resta d'Europa, es trobava alentit per l'escassetat de capital, una tecnologia antiquada i una alfabetització insuficient, i s'accelerarà amb l'arribada de la Segona República. La premsa catalana va ser especialment afectada perque l'alfabetització acostumava a ser en castellà, i això explica la desproporció de lectors en català i en castellà; això millorà progressivament durant el període de la Mancomunitat i es quadruplicà durant la República.
La llei de jurisdiccions del 1906 desprès de l'assalt al Cu-cut! , i una altre llei del 1925, durant la dictadura primoriverista, prohibint la publicació d'espais en blanc on el diari havia sigut censurat, son només uns exemples de les dificultats a les que s'havien d'enfrontar els diaris fins l'arribada de la República, seguit d'una major llibertat per la premsa, amb més possibilitats de catalanització i pluralisme. Només un 19% dels diaris venuts a Catalunya son en català, una xifra comprensible perque l'alfabetització acostumava a ser en castellà.
El retràs tecnològic de la premsa s'atribueix al fet que es considerés la premsa com a instrument polític i no com a empresa que pogués aportar beneficis. La fotografia començà a introduir-se durant el 1880, desplaçant a la fotolitografia. El 1910, La Vanguardia i El Noticiero Universal, començaren a utilitzar fotogravats. Aquestes innovacions anaren acompanyades de noves càmeres més lleugeres que van permetre la consolidació del periodisme fotogràfic. El llenguatge, influït per les notes d'agència, va cambiar a un registre més senzill i proper al popular, i la publicitat anà agafant cada cop més importància
Desprès del cop militar del 1936, començaren les supressions i ocupacions dels diaris, acompanyades d'amenaces i lluites pel seu control, que afectaren sobretot a la premsa més conservadora. Així, El Correo Catalán va ser incautat pel POUM, El Matí pel PSUC i La Vanguardia per la CNT fins el 1938, quan passà a ser el diari del Govern republicà. La Veu de Catalunya quedà sota el control de la CNT, i el febrer del 1937 el convertí en Catalunya.
martes, 14 de junio de 2011
domingo, 12 de junio de 2011
Els actors implicats
Aliança Obrera: Pacte d'acció revolucionària de les organitzacions obreres com a resposta a la victòria de la dreta. Per iniciativa del Bloc Obrer i Camperol, s'hi uniren PSOE i UGT, Esquerra Comunista, Unió de Rabassaires i Unió Socialista de Catalunya. La CNT i el Partit Comunista d'Espanya no volgueren unir-s'hi: la CNT per ser fidel al seu anarquisme i el PCE perque trobaven que era una unió massa heterogènia. S'estengué per tota la República i es consolidà el 1934, sobretot a Astúries, on la CNT regional se'ls uní. Va ser la impulsora de la revolució d'Astúries però fracassà a Catalunya en els fets d'octubre perque la CNT, principal força sindical, es quedà al marge.
CNT: Sindicat anarquista fundat el 1910 a Barcelona. Recolzà en un principi la República, però aquest suport disminuí els anys següents pels enfrontaments amb les autoritats republicanes. Durant els fets d'octubre no participà en els enfrontaments, però la seva branca regional sí participà a les revolucions d'Astúries. Davant la repressió que la seguí, va promoure el vot frontpopulista. Durant la guerra civil s'unirà al govern republicà.
Lluís Companys i Jover: Polític catalanista i republicà, substituí a Francesc Macià desprès de la seva mort com a President de la Generalitat i líder d'Esquerra Republicana. Va ser un dels membres fundadors de la Unió de Rabassaires i dirigí La Humanitat de 1931 a 1934. Impulsà la polèmica Llei de Conreus, i durant els fets d'octubre proclamà l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola. Això el portaria a la presó fins el triomf frontpopulista de 1936, quan fou alliberat i reelegit president de la Generalitat. Va estar al capdavant de la Generalitat durant tota la guerra civil fins l'ocupació de Catalunya per part de les tropes franquistes el 5 de febrer de 1939, quan es traslladà a França, des d'on continuà amb la Generalitat a l'exili. Es quedà a França fins que va ser arrestat per la Gestapo i extraditat a Espanya, on serà afusellat pel règim franquista.
Josep Dencàs i Puigdollers: Va ser Conseller de Governació durant el 6 d'octubre, desprès els qual hagué d'exiliar-se. Participà en la fundació d'Esquerra Republicana i en els preparatius previs a la proclamació de la República. Ha sigut durament criticat per no haver fet bon ús dels seus escamots i fugir quan altres es quedaren fins al final. El 1936 tornà a Catalunya, però s'exilià de nou durant la Guerra Civil. El 1935 va escriure el llibre El 6 d'Octubre des del palau de governació.
General Domènec Batet i Mestres: Capità general de Catalunya entre el 1931 i el 1935, va ser afusellat per intentar impedir el cop d'estat previ a la Guerra Civil. Va ser detingut el 1926 acusat de complicitat en l'alçament militar contra Primo de Rivera, però va ser absolt. Durant els fets d'octubre, contactà amb el president Lerroux , que declarà l'estat de guerra, i aconseguí dominar la situació amb el mínim de destrucció. La seva participació en la repressió li valgueren la Creu Llorejada de Sant Ferran (màxima condecoració militar al valor).
Partits polítics
CNT: Sindicat anarquista fundat el 1910 a Barcelona. Recolzà en un principi la República, però aquest suport disminuí els anys següents pels enfrontaments amb les autoritats republicanes. Durant els fets d'octubre no participà en els enfrontaments, però la seva branca regional sí participà a les revolucions d'Astúries. Davant la repressió que la seguí, va promoure el vot frontpopulista. Durant la guerra civil s'unirà al govern republicà.
Lluís Companys i Jover: Polític catalanista i republicà, substituí a Francesc Macià desprès de la seva mort com a President de la Generalitat i líder d'Esquerra Republicana. Va ser un dels membres fundadors de la Unió de Rabassaires i dirigí La Humanitat de 1931 a 1934. Impulsà la polèmica Llei de Conreus, i durant els fets d'octubre proclamà l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola. Això el portaria a la presó fins el triomf frontpopulista de 1936, quan fou alliberat i reelegit president de la Generalitat. Va estar al capdavant de la Generalitat durant tota la guerra civil fins l'ocupació de Catalunya per part de les tropes franquistes el 5 de febrer de 1939, quan es traslladà a França, des d'on continuà amb la Generalitat a l'exili. Es quedà a França fins que va ser arrestat per la Gestapo i extraditat a Espanya, on serà afusellat pel règim franquista.
Josep Dencàs i Puigdollers: Va ser Conseller de Governació durant el 6 d'octubre, desprès els qual hagué d'exiliar-se. Participà en la fundació d'Esquerra Republicana i en els preparatius previs a la proclamació de la República. Ha sigut durament criticat per no haver fet bon ús dels seus escamots i fugir quan altres es quedaren fins al final. El 1936 tornà a Catalunya, però s'exilià de nou durant la Guerra Civil. El 1935 va escriure el llibre El 6 d'Octubre des del palau de governació.
General Domènec Batet i Mestres: Capità general de Catalunya entre el 1931 i el 1935, va ser afusellat per intentar impedir el cop d'estat previ a la Guerra Civil. Va ser detingut el 1926 acusat de complicitat en l'alçament militar contra Primo de Rivera, però va ser absolt. Durant els fets d'octubre, contactà amb el president Lerroux , que declarà l'estat de guerra, i aconseguí dominar la situació amb el mínim de destrucció. La seva participació en la repressió li valgueren la Creu Llorejada de Sant Ferran (màxima condecoració militar al valor).
Partits polítics
Context social i cultural
La societat de principis del XX
Al final del vuit-cents, amb les migracions del camp, a Barcelona sorgeix una tradició popular-nacional de base rural, que s'urbanitza durant el nou-cents, prenent un caire més urbà i industrial. El 1930, la densitat de població a Catalunya es superior a la resta de l'Estat i molt propera a la mitjana europea. D'aquest augment, només un 28% era natural, i l'altre 78% correspon a la immigració. La natalitat i la mortalitat, com es característic d'un règim modern, baixen, tot i que això es veurà trastocat més tard per la guerra.
Durant el primer terç del segle XX, Catalunya va viure importants canvis infraestructurals, estimulats per l'acceleració de les obres i inversions en transports i comunicacions; i van aparèixer noves formes d'organització política i social, basades en el sufragi i la convocatòria periòdica d'eleccions. El partit de Lerroux i la Lliga van ser els primers en constituir un bipartidisme real, al marge del sistema canovista que imperava a la resta de l'Estat. La dictadura de Primo de Rivera va suposar un retràs en aquesta evolució, que continuà un cop establerta la Segona República, amb Esquerra com a principal força política i la CNT en el pla social, i retrocedí durant el franquisme.
La societat es vertebrà en un associacionisme entorn a llocs, interessos o líders carismàtics i va permetre noves formes de política real. Les associacions augmentaràn en nombre i quantitat d'afiliats, que veuràn en elles la possibilitat de fer-se escoltar. L'impuls dels espectacles de masses i dels esports també tenen aquesta funció d'organitzar la vida social. D'altra banda, el temps lliure ja no es només un període de descans entre una esgotadora jornada de treball i una altre; els nous canvis en les formes de vida permeten a les classes populars gaudir del seu temps, i el lleure es converteix en una nova indústria no només a l'abast de la burgesia (tot i que les diferències en la capacitat de consum continuen).
En aquesta nova societat ens trobem, d'una banda, amb els industrials, organitzats en la Lliga, que tenen un projecte de modernitzacions socials e impulsen el projecte noucentista de la "cultura cívica", que comptà en un principi amb el suport popular. Aquestes aspiracions xoquen amb l'immobilisme de la resta de l'Estat espanyol, que només sastisfà part de les seves necessitats. El catalanisme es, doncs, un esforç per disposar d'un sistema propi acord amb les necessitats catalanes. Primer intentant fer d'Espanya un mercat i, després de fracassar, replegant-se. La Mancomunitat es un exemple d'aquesta voluntat política i, amb l'arribada de la Segona República, es creen per fi totes les condicions necessàries per l'assoliment d'una societat de masses a Catalunya. Però tot això es va perdre amb el franquisme, que desvertebrà totes les formes d'associació polítiques i socials.
D'altra banda està el proletariat, molt ben organitzat, que intenta també influir en la política. Però aquests es troben dividits entre socialistes i anarco-sindicalistes, UGT i CNT, uns al centre i altres a la perifèria mediterrània. Tot i la bona voluntat dels polítics republicans, es produí des del primer moment una manca d'entesa entre ells i els anarquistes, d'una banda per l'anti-anarquisme dels polítics més conservadors, i de l'altra, per la competitivitat dels anarquistes i els socialistes, més afavorits pel Govern, que provocà una radicalització de la CNT, en la seva vessant més faista almenys a Catalunya. A tot això se li ha d'afegir la concepció anti-estatal de l'anarquisme i el triomf de la revolució soviètica. I com que a Catalunya l'única força autèntica era la CNT, l'anarquisme va prendre aquí molta importància. Des del 1933, s'intensifica la radicalització del moviment obrer i d'altres moviments polítics, frustrats per la lentitud del Govern, que es veu atacat per esquerra i dreta.
Aquesta frustració de l'esquerra es traduí en més abstencionisme per la seva part a les eleccions del 1933 i, juntament amb la campanya propagandística d'una dreta més unida, va provocar una desviació a la dreta del règim republicà, que sería un dels motius principals dels fets d'octubre.
En el pla internacional ens trobem en un període de crisi mundial amb la Gran Depressió, que es va veure reflexat també a Catalunya. La consolidació de la Revolució russa i els feixismes alemany i italià també tindràn importants conseqüències, estimulant, d'una banda, el comunisme a Catalunya i, de l'altra, la por als efectes que aquesta orientació dretana cada cop més radical pugui tenir a Espanya (mirar Antecedents).
Cultura: del noucentisme a l'avantguardisme
La Generalitat no era competent en matèria educativa, però es va fer molt per la llengua catalana des de la conselleria de cultura, amb cursos, pels mestres i la població en general, des del Comitè de la Llengua. Es concedí l'autonomia a la Universitat de Barcelona i la concessió de premis literaris per afavorir la creació de poesia i prosa. Es difondràn les obres d'autors catalans i sortiràn traduccions al català d'autors estrangers.
Als anys vint, el noucentisme mostra signes de crisi, i sorgeixen els moviments avantguardistes, amb idees noves i radicals, i noms que passaràn a la història com Salvador Dalí, Picasso o Miró.
Al final del vuit-cents, amb les migracions del camp, a Barcelona sorgeix una tradició popular-nacional de base rural, que s'urbanitza durant el nou-cents, prenent un caire més urbà i industrial. El 1930, la densitat de població a Catalunya es superior a la resta de l'Estat i molt propera a la mitjana europea. D'aquest augment, només un 28% era natural, i l'altre 78% correspon a la immigració. La natalitat i la mortalitat, com es característic d'un règim modern, baixen, tot i que això es veurà trastocat més tard per la guerra.
Durant el primer terç del segle XX, Catalunya va viure importants canvis infraestructurals, estimulats per l'acceleració de les obres i inversions en transports i comunicacions; i van aparèixer noves formes d'organització política i social, basades en el sufragi i la convocatòria periòdica d'eleccions. El partit de Lerroux i la Lliga van ser els primers en constituir un bipartidisme real, al marge del sistema canovista que imperava a la resta de l'Estat. La dictadura de Primo de Rivera va suposar un retràs en aquesta evolució, que continuà un cop establerta la Segona República, amb Esquerra com a principal força política i la CNT en el pla social, i retrocedí durant el franquisme.
La societat es vertebrà en un associacionisme entorn a llocs, interessos o líders carismàtics i va permetre noves formes de política real. Les associacions augmentaràn en nombre i quantitat d'afiliats, que veuràn en elles la possibilitat de fer-se escoltar. L'impuls dels espectacles de masses i dels esports també tenen aquesta funció d'organitzar la vida social. D'altra banda, el temps lliure ja no es només un període de descans entre una esgotadora jornada de treball i una altre; els nous canvis en les formes de vida permeten a les classes populars gaudir del seu temps, i el lleure es converteix en una nova indústria no només a l'abast de la burgesia (tot i que les diferències en la capacitat de consum continuen).
En aquesta nova societat ens trobem, d'una banda, amb els industrials, organitzats en la Lliga, que tenen un projecte de modernitzacions socials e impulsen el projecte noucentista de la "cultura cívica", que comptà en un principi amb el suport popular. Aquestes aspiracions xoquen amb l'immobilisme de la resta de l'Estat espanyol, que només sastisfà part de les seves necessitats. El catalanisme es, doncs, un esforç per disposar d'un sistema propi acord amb les necessitats catalanes. Primer intentant fer d'Espanya un mercat i, després de fracassar, replegant-se. La Mancomunitat es un exemple d'aquesta voluntat política i, amb l'arribada de la Segona República, es creen per fi totes les condicions necessàries per l'assoliment d'una societat de masses a Catalunya. Però tot això es va perdre amb el franquisme, que desvertebrà totes les formes d'associació polítiques i socials.
D'altra banda està el proletariat, molt ben organitzat, que intenta també influir en la política. Però aquests es troben dividits entre socialistes i anarco-sindicalistes, UGT i CNT, uns al centre i altres a la perifèria mediterrània. Tot i la bona voluntat dels polítics republicans, es produí des del primer moment una manca d'entesa entre ells i els anarquistes, d'una banda per l'anti-anarquisme dels polítics més conservadors, i de l'altra, per la competitivitat dels anarquistes i els socialistes, més afavorits pel Govern, que provocà una radicalització de la CNT, en la seva vessant més faista almenys a Catalunya. A tot això se li ha d'afegir la concepció anti-estatal de l'anarquisme i el triomf de la revolució soviètica. I com que a Catalunya l'única força autèntica era la CNT, l'anarquisme va prendre aquí molta importància. Des del 1933, s'intensifica la radicalització del moviment obrer i d'altres moviments polítics, frustrats per la lentitud del Govern, que es veu atacat per esquerra i dreta.
Aquesta frustració de l'esquerra es traduí en més abstencionisme per la seva part a les eleccions del 1933 i, juntament amb la campanya propagandística d'una dreta més unida, va provocar una desviació a la dreta del règim republicà, que sería un dels motius principals dels fets d'octubre.
En el pla internacional ens trobem en un període de crisi mundial amb la Gran Depressió, que es va veure reflexat també a Catalunya. La consolidació de la Revolució russa i els feixismes alemany i italià també tindràn importants conseqüències, estimulant, d'una banda, el comunisme a Catalunya i, de l'altra, la por als efectes que aquesta orientació dretana cada cop més radical pugui tenir a Espanya (mirar Antecedents).
Cultura: del noucentisme a l'avantguardisme
La Generalitat no era competent en matèria educativa, però es va fer molt per la llengua catalana des de la conselleria de cultura, amb cursos, pels mestres i la població en general, des del Comitè de la Llengua. Es concedí l'autonomia a la Universitat de Barcelona i la concessió de premis literaris per afavorir la creació de poesia i prosa. Es difondràn les obres d'autors catalans i sortiràn traduccions al català d'autors estrangers.
Als anys vint, el noucentisme mostra signes de crisi, i sorgeixen els moviments avantguardistes, amb idees noves i radicals, i noms que passaràn a la història com Salvador Dalí, Picasso o Miró.
Els fets d'octubre
L'entrada de membres de la CEDA al Govern i altres successos, com la fundació de la Falange Española i les mesures antireformistes, van ser vistos amb preocupació, sobretot en un context europeu d'ascens del feixisme.
Això va provocar una sèrie de protestes promogudes per sindicats i republicans d'esquerres. Les protestes van ser especialment importants a Astúries, on desembocaren en enfrontaments armats durant 15 dies, i a Catalunya, on no va tenir el recolzament de la CNT, el sindicat majoritari, i va prendre un caire més polític, ja que es veia perillar l'autonomia.
En un context en el que el Govern havia trencat relacions amb les esquerres, amb vagues a Madrid i Astúries i comptant amb que els bascos se solidaritzarien, Companys s'esperava poder repetir l'èxit de Macià i forçar a Madrid a negociar. Així que el 6 d'octubre proclama "l'Estat Català de la República Federal Espanyola"; una proclama federal, no separatista.
L'exèrcit, comandat pel general Batet, surt al carrer a aplicar l'estat de guerra declarat pel Govern i sufoca la rebel·lió ràpidament. El sometent, mancat de formació i amb armament antiquat, no surt a recolzar la rebel·lió; Dencàs, que en tenia el comandament, només fa entrar a grups insignificants, i la majoria d'homes es passa la nit esperant ordres que no arriben. Aliança Obrera, també es va estar esperant unes ordres i un armament que no arribaven. Per ser una revolució impulsada pels polítics, sembla que esl agafà d'imprevist, potser s'esperaven que l'exèrcit s'aliés amb ells
Això va provocar una sèrie de protestes promogudes per sindicats i republicans d'esquerres. Les protestes van ser especialment importants a Astúries, on desembocaren en enfrontaments armats durant 15 dies, i a Catalunya, on no va tenir el recolzament de la CNT, el sindicat majoritari, i va prendre un caire més polític, ja que es veia perillar l'autonomia.
En un context en el que el Govern havia trencat relacions amb les esquerres, amb vagues a Madrid i Astúries i comptant amb que els bascos se solidaritzarien, Companys s'esperava poder repetir l'èxit de Macià i forçar a Madrid a negociar. Així que el 6 d'octubre proclama "l'Estat Català de la República Federal Espanyola"; una proclama federal, no separatista.
L'exèrcit, comandat pel general Batet, surt al carrer a aplicar l'estat de guerra declarat pel Govern i sufoca la rebel·lió ràpidament. El sometent, mancat de formació i amb armament antiquat, no surt a recolzar la rebel·lió; Dencàs, que en tenia el comandament, només fa entrar a grups insignificants, i la majoria d'homes es passa la nit esperant ordres que no arriben. Aliança Obrera, també es va estar esperant unes ordres i un armament que no arribaven. Per ser una revolució impulsada pels polítics, sembla que esl agafà d'imprevist, potser s'esperaven que l'exèrcit s'aliés amb ells
Conseqüències
El govern de la Generalitat i el ajuntament de Barcelona son empresonats i s'enfronten a una condemna de 30 anys de presó. A tota Catalunya, son detingudes unes 3.500 persones, entre polítics, rabassaires i funcionaris. Se suspèn l'autonomia catalana i es tanca el Parlament. La presidència l'ocupa primer un militar, Francisco Jiménez Arenas, i el 1935 un radical, Joan Pich i Pon.
A partir d'aquí comença una forta repressió de les esquerres i del català: control de la premsa, restriccions en l'ús de la llengua, entitats clausurades i la suspensió de reformes com la polèmica Llei de Conreus i la reducció de la jornada laboral entre d'altres. Al camp català es produeixen nombrosos desnonaments pel canvi legislatiu, i la majoria de sentències solen ser favorables als propietaris. Tot això provocarà tensions que continuaràn també desprès del triomf del Front Popular.
La Lliga, tot i que no aprova moltes d'aquestes decisions, especialment la suspensió de l'autonomia, procurarà ser complaent amb la intenció de sortir beneficiada d'unes eleccions que no es produiràn fins el 1936. Però aquesta actitud se li girarà en contra, i la Lliga acabarà sent identificada com un partit de dreta i anticatalà.
El 1936, el Govern del Partit Radical i la CEDA està desacreditat pel seu caire antireformista i repressor, i amb l'escàndol de l'estraperlo (en el sortí a la llum que uns polítics del partit Radical estaven involucrats en una estafa) va ser el detonant que obligà a Lerroux a dimitir i convocar eleccions per al febrer del 1936.
En aquestes eleccions s'acabà el multipartidisme, totes dues formacions molt heterogènies, però la segona més:
-D'una banda, tenim el Front d'Esquerres de Catalunya (Front Popular a la resta d'Espanya), seguint la mateixa línea que a la resta d'Europa de crear un front unitari contra el feixisme. Format per ERC, ACR, PNRE, USC, UR i els comunistes catalans. El seu programa era reformista i clar. reivindicaven la defensa de l'autonomia i la lluita contra el feixisme.
- I de l'altra, el Front Català d'Ordre, que aglutinava la Lliga, Acció Popular de Catalunya, Renovación Española, carlins i republicans radicals. Acusava a l'esquerra de provocar el desordre i de no haver sabut defensar l'Estatut. Defensaven la pau, la catolicitat i el fre de la revolució.
En unes eleccions amb una participació molt elevada (el 69%), va guanyar el Front d'Esquerres amb un 62,6% dels vots. A diferència del principi de la república, aquest cop s'emprengueren les mesures adients amb rapidesa: amnistia, restabliment de càrrecs, la tornada de Companys i al seva elecció com a president, la Llei de Conreus, etc.
Tot i el triomf, aquestes eleccions van suposar un escissió social que més tard acabarà donant forma a la Guerra Civil. Aquestes tensions es viuràn amb menys força a Catalunya, en part per l'actitud conciliadora de Companys, per la posició menys dretana de la Lliga i pel poc pes que hi tenien els grups ultradretans.
A partir d'aquí comença una forta repressió de les esquerres i del català: control de la premsa, restriccions en l'ús de la llengua, entitats clausurades i la suspensió de reformes com la polèmica Llei de Conreus i la reducció de la jornada laboral entre d'altres. Al camp català es produeixen nombrosos desnonaments pel canvi legislatiu, i la majoria de sentències solen ser favorables als propietaris. Tot això provocarà tensions que continuaràn també desprès del triomf del Front Popular.
La Lliga, tot i que no aprova moltes d'aquestes decisions, especialment la suspensió de l'autonomia, procurarà ser complaent amb la intenció de sortir beneficiada d'unes eleccions que no es produiràn fins el 1936. Però aquesta actitud se li girarà en contra, i la Lliga acabarà sent identificada com un partit de dreta i anticatalà.
El 1936, el Govern del Partit Radical i la CEDA està desacreditat pel seu caire antireformista i repressor, i amb l'escàndol de l'estraperlo (en el sortí a la llum que uns polítics del partit Radical estaven involucrats en una estafa) va ser el detonant que obligà a Lerroux a dimitir i convocar eleccions per al febrer del 1936.
En aquestes eleccions s'acabà el multipartidisme, totes dues formacions molt heterogènies, però la segona més:
-D'una banda, tenim el Front d'Esquerres de Catalunya (Front Popular a la resta d'Espanya), seguint la mateixa línea que a la resta d'Europa de crear un front unitari contra el feixisme. Format per ERC, ACR, PNRE, USC, UR i els comunistes catalans. El seu programa era reformista i clar. reivindicaven la defensa de l'autonomia i la lluita contra el feixisme.
- I de l'altra, el Front Català d'Ordre, que aglutinava la Lliga, Acció Popular de Catalunya, Renovación Española, carlins i republicans radicals. Acusava a l'esquerra de provocar el desordre i de no haver sabut defensar l'Estatut. Defensaven la pau, la catolicitat i el fre de la revolució.
En unes eleccions amb una participació molt elevada (el 69%), va guanyar el Front d'Esquerres amb un 62,6% dels vots. A diferència del principi de la república, aquest cop s'emprengueren les mesures adients amb rapidesa: amnistia, restabliment de càrrecs, la tornada de Companys i al seva elecció com a president, la Llei de Conreus, etc.
Tot i el triomf, aquestes eleccions van suposar un escissió social que més tard acabarà donant forma a la Guerra Civil. Aquestes tensions es viuràn amb menys força a Catalunya, en part per l'actitud conciliadora de Companys, per la posició menys dretana de la Lliga i pel poc pes que hi tenien els grups ultradretans.
La Veu de Catalunya
El 1898 va néixer La Veu de Catalunya, títol alternatiu de Diari Català, el primer diari en català, que va ser suspès per Valentí Almirall (el seu fundador) quan trencà amb el Partit Republicà Democràtic Federal. La Veu de Catalunya era el portaveu de la Lliga, i va ser dirigida per Enric Prat de la Riba fins que fou nomenat president de la Mancomunitat el 1914. Va ser el diari català de més durada publicat a Barcelona (exceptuant els 19 anys de suspensió després del 1880).
El primer número va sortir poc desprès de la suspensió del Diari Català, el 30 de juliol de 1880, amb el subtítol Diari no politich, pero clar y català, que deixava clars els seus orígens. Se suspengué quan només portava 30 edicions, un cop complerta la suspensió de trenta dies (el 28 d'agost) de Diari Català.
Anys més tard, l'11 de gener de 1891, reneix com a setmanari polític i literari, fundat per Narcís Verdaguer i Callís, Joaquim Cabot i Rovira i Jaume Collell. Entre els seus redactors i
col·laboradors es trobaven Francesc Cambó i Batlle, futur líder de la Lliga, Lluís Duran i Ventosa, Josep Puig i Cadafalch, Joaquim Rubió i Ors o Joan Sardà i Lloret.
El 1899, comença com a diari polític i portaveu de la Lliga sota la direcció d'Enric Prat de la Riba. A causa d'un editorial, va ser suspès del maig de 1900 al març de 1901 i sortí sota els títols de Diari de Catalunya i La Creu de Catalunya. El març de 1902, a causa d'un article, es empresonat Enric Prat de la Riba, alliberat pocs dies desprès per la pressió popular. El novembre de 1905, a causa dels fets del Cu-cut!, els militars assalten la redacció. A causa de l'Assemblea de Parlamentaris de 1917, tornà a ser suspesa i hagué de sortir sota diferents noms.
Publicava dues edicions diàries, la del vespre dona lloc a un nou diari: La Veu del Vespre, que serà substituït més tard per L'Instant.
El juliol de 1936, la CNT passà a controlar-ne les instal·lacions i continuà sent publicats amb diferents subtítols que deixaven clar el canvi d'orientació.
El primer número va sortir poc desprès de la suspensió del Diari Català, el 30 de juliol de 1880, amb el subtítol Diari no politich, pero clar y català, que deixava clars els seus orígens. Se suspengué quan només portava 30 edicions, un cop complerta la suspensió de trenta dies (el 28 d'agost) de Diari Català.
Anys més tard, l'11 de gener de 1891, reneix com a setmanari polític i literari, fundat per Narcís Verdaguer i Callís, Joaquim Cabot i Rovira i Jaume Collell. Entre els seus redactors i
col·laboradors es trobaven Francesc Cambó i Batlle, futur líder de la Lliga, Lluís Duran i Ventosa, Josep Puig i Cadafalch, Joaquim Rubió i Ors o Joan Sardà i Lloret.
El 1899, comença com a diari polític i portaveu de la Lliga sota la direcció d'Enric Prat de la Riba. A causa d'un editorial, va ser suspès del maig de 1900 al març de 1901 i sortí sota els títols de Diari de Catalunya i La Creu de Catalunya. El març de 1902, a causa d'un article, es empresonat Enric Prat de la Riba, alliberat pocs dies desprès per la pressió popular. El novembre de 1905, a causa dels fets del Cu-cut!, els militars assalten la redacció. A causa de l'Assemblea de Parlamentaris de 1917, tornà a ser suspesa i hagué de sortir sota diferents noms.
Publicava dues edicions diàries, la del vespre dona lloc a un nou diari: La Veu del Vespre, que serà substituït més tard per L'Instant.
El juliol de 1936, la CNT passà a controlar-ne les instal·lacions i continuà sent publicats amb diferents subtítols que deixaven clar el canvi d'orientació.
La Humanitat
El 9 de novembre de 1931 sorgí a Barcelona La Humanitat, com a portaveu d'Esquerra Republicana, en oposició a l'Opinió, que en un principi els recolzà i més tard els atacarà. Va ser un diari de tarda fins el juliol de 1933, que es passà al matí.
Van ser director del diari Lluís Companys, Josep Maria Massip i Izabal, Marià Rubió i Tudurí i Josep Maria Lladó i Figueres, entre d'altres. Entre els seus col·laboradors es troben Jaume Aiguader, Antoni Rovira i Virgili, Ventura Gassol, Carles Pi i Sunyer, Joan Lluhí, Pere Coromines i Josep Andreu i Abelló.
Se suspengué després dels fets d'octubre i va ser substituït per La Ciutat entre novembre i desembre d'aquell any. Tornà a aparèixer entre 1935 i 1939, i un altre cop entre 1979 i 1986. A l'exili, sortí com a setmanari d'ERC entre 1946 i 1947 a Montpeller, i entre 1942 i 1949, i de nou entre 1959 i 1963, a Mèxic.
Van ser director del diari Lluís Companys, Josep Maria Massip i Izabal, Marià Rubió i Tudurí i Josep Maria Lladó i Figueres, entre d'altres. Entre els seus col·laboradors es troben Jaume Aiguader, Antoni Rovira i Virgili, Ventura Gassol, Carles Pi i Sunyer, Joan Lluhí, Pere Coromines i Josep Andreu i Abelló.
Se suspengué després dels fets d'octubre i va ser substituït per La Ciutat entre novembre i desembre d'aquell any. Tornà a aparèixer entre 1935 i 1939, i un altre cop entre 1979 i 1986. A l'exili, sortí com a setmanari d'ERC entre 1946 i 1947 a Montpeller, i entre 1942 i 1949, i de nou entre 1959 i 1963, a Mèxic.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)