Context econòmic i tecnològic

La crisi del 29
Després de la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República s'enfronta a una crisis econòmica mundial: la Gran Depressió, agreujada per l'aïllament de la República, que ja no rebia més inversions estrangeres per por que el socialisme s'imposés i es nacionalitzessin les empreses. Les exportacions van disminuir i l'emigració cap a América i França, que alleujava en certa manera les tensions socials i aportava capital, para, i molts dels emigrats es repatrien. La crisi va provocar un índexs d'inflació elevats per l'època que van afectar uniformement a tots els sectors.


A Catalunya, la crisis no hi va repercutir de manera remarcable fins el 1933; i fins i tot a l'inici de la guerra no es temia cap col·lapse. En comparació amb les repercussions que va tenir a la resta del mon, aquí no era especialment greu: el 1932, la xifra d'atur era del 3,2%. Tot i no ser excessiu, com que l'atur es concentrava sobretot al sector industrial, en grans concentracions urbanes (el mateix any, a Barcelona, l'atur era del 10%), comportava greus tensions socials, agreujades per les condicions en que vivien els desempleats: el desemparament econòmic, les insuficients assegurances socials i del servei hospitalari i del subsidi de jubilació.


A més, estaven els problemes per reactivar l'economia per la falta d'atribucions de la Generalitat, ja que el Parlament no tenia facultats ni en la legislació social ni en la planificació econòmica.


Però, tot i la crisis, sí que es van veure millores, en la majoria de casos recorrent a la vaga i en alguns a la negociació: van augmentar els salaris en diferents sectors i moltes vegades també es va reduir la jornada laboral. Si bé algunes millores van quedar anul·lades després dels fets d'octubre, tornaren a ser aplicades amb la victòria del Front d'Esquerres el 1936, quan Catalunya recuperà la seva autonomia.


Activitats econòmiques
Entre 1931 i 1936, la població es repartia entre el sector primari -> 26,50%, el secundari -> 51% i el terciari -> 22,50%. La població de Barcelona vivia majoritàriament del secundari (el 51%, gairebé el doble que a la resta del país). Ens trobem en un moment de gran transformació de la indústria catalana: la indústria tèxtil, la tradicional, s'està estancant, i comencen a aparèixer noves indústries basades en tecnologies i fonts d'energies noves. Aquesta diversificació industrial, l'ús de noves tecnologies i energies i la concentració de població en zones urbanes i industrials, aportant més mà d'obra, expliquen un augment de la producció i la productivitat durant la Primera Guerra Mundial i els "feliços anys vint" que acaba amb el crack del 29. D'altra banda, la fallida dels bancs catalans impedia a la Catalunya autònoma disposar d'un sistema financer útil i propi.


La crisi va afectar més greument al camp que a la resta de sectors. L'agricultura s'havia quedat estancada, amb tècniques antiquades, la propietat mal repartida i els salaris molt baixos. El sector de la vinya, un dels més importants i rentables fins llavors, es trobava en recessió i el camp es comença a despoblar a mesura que la gent marxa a la ciutat. Tot això provocarà un dels conflictes més greus del moment, el conflicte rabassaire, que molts consideren el detonant dels fets d'octubre i explica la gran movilització que es produí fora de Barcelona.


La Segon Revolució industrial catalana
Les característiques d'una segona revolució industrial son l'ús de noves tecnologies i fonts d'energia, la diversificació industrial i un augment dels salaris i reducció de la jornada laboral que permeten l'aparició d'una classe mitjana i l'inici del consumisme. Altres característiques son: una taxa de creixement moderat, certa autosuficiència en l'obtenció d'energia i capital, necessària en un context en el que la República es trobava "aïllada" per por al socialisme, i poc protagonisme de l'Estat i la banca, que, com ja hem dit, era un sector precari.


La diversificació industrial
A començament de segle els sectors més importants eren el tèxtil, el suro-taper i l'alimentari, mentre que las anys trenta s'hi afegeixen el metal·lúrgic, el químic, el de cuiro i el del paper. En percentatges: el 1900 el 53,1% de la població activa de Barcelona es dedica al tèxtil i, en segon lloc queda el sector de la construcció, amb un 8,1%; el 1930, en canvi, el sector tèxtil baixa al 26,5% i continua sent el primer de la llista, però ja no hi ha tanta desproporció, quedant el sector de la construcció amb un 20,3% i el de la metal·lúrgia amb un 19,1%.


Si prenem una visió més de conjunt de l'economia catalana la imatge es aquesta: el 1900 el 52% de la població activa de tota Catalunya es dedica al sector primari, i només un 26% al secundari; el 1930 la situació fa un gir de 180º i es el sector secundari el que té un 52%, quedant-se el primari amb un 28%. En el context internacional, les xifres d'ocupació del sector secundari es troben molt properes a les d'Anglaterra, i molt per sobre de les de França (8,5%), Itàlia (35,5%) i Espanya (34%); la diferència principal entre la situació d'Anglaterra i la de Catalunya es troba en una major població dedicada al terciari (39,5%) amb només el 6% al primari. A tot això se li ha d'afegir que el producte interior brut per habitant es dobla en només 40 anys: del 1890 al 1930 es passa de 1.372 pessetes a 2.643.


L'inici del consumisme
Les pujades salarials de 1917 i 1920, amb la caiguda dels preus de consum, augmenten la capacitat adquisitiva. I augmentaren encara més durant la Segona República, sobretot per als treballadors agraris. Una clau de la societat de masses en el pla econòmic es aquest augment de la capacitat de consum i, juntament amb la reducció de la jornada laboral, el temps per gastar-lo, millorant el nivell de vida d'un treballadors que partien de situacions molt precàries. S'ha de mencionar aquí l'important paper que van tenir en aquestes millores les associacions obreres que, mitjançant la vaga o la negociació, son les impulsores d'aquests canvis.


Cal remarcar també l'accelerada urbanització de Catalunya durant aquests anys i l'importància d'això per al desenvolupament de la indústria. De 1860 a 1930, es passa d'una taxa d'urbanització del 29% al 54%. S'ha de tenir en compte, però, la importància de la immigració provinent de la resta d'Espanya, que el 1930 representava el 20% de la població catalana. A això se li ha d'afegir també les migracions del camp a la ciutat des del segle XIX.

Avenços tecnològics
Entre finals del segle XIX i principis del XX, apareixen dues noves fonts d'energia: l'electricitat i el petroli; i amb l'invenció del motor elèctric i el motor de combustió interna es permet la seva utilització massiva. L'electricitat va permetre l'aparició de l'enllumenat elèctric, el tramvia i el metro, el telègraf, el telèfon i la ràdio, entre d'altres; i amb el petroli i els seus derivats, juntament amb el motor de combustió interna, l'automòbil, l'avió i el submarí. En la indústria química apareixen nous elements, com l'alumini, el níquel i el coure. Altres invencions de l'època van ser els raigs X, el zepelí i el cinema. I d'altres, més centrats en el consum popular, com la màquina de cosir, la màquina d'escriure o la bicicleta moderna. Tots aquests, van ser inventats abans del segle XX, però entre que arribaven al país i es generalitzava el seu ús van passar anys.