Antecedents

El caire laic de la Segona República, que va dissoldre la Companyia de Jesús y va confiscar els seus béns, va imposar restriccions a l'activitat docent de l'Esglèsia catòlica i va establir el matrimoni civil i el divorci; va generar la desorientació d'amplis sectors de la societat, que es van anar inclinant a posicions més dretanes. I a tot això se li ha d'afegir el que va suposar la crisis econòmica i la decepció dels sectors progressistes amb el règim.


Azaña, pressionat per les dretes i, sobretot, per Lerroux, hagué de dimitir. Després d'un fugaç mandat d'Alejandro Lerroux, Alcalá-Zamora va dissoldre les Cort i encarregà la celebració de noves eleccions, convocades pel 19 de novembre de 1933. Les esquerres es trobaven dividides i enfrontades, mentre que les dretes anaven unides i, en 13 províncies, s'aliaren amb republicans de centre i centre-dreta. El marcat discurs feixista d'aquestes dretes, en un context internacional en el que el feixisme s'havia consolidat a Itàlia i Alemanya, va provocar l'alarma de les esquerres, especialment a Catalunya, on estava en joc l'autonomia. Havia qui deia que, en cas de que perillessin les llibertats de Catalunya, caldria demanar a Macià que tornès a proclamar la República Catalana.


En el conjunt espanyol, les eleccions van ser favorables a les dretes, i el partit més votat, sense aconseguir la majoria absoluta a les Corts, va ser la CEDA, el líder de la qual, Gil Robles, acabava d'entrevistar-se amb Hitler a Alemanya. A Catalunya, la Lliga aconseguí 28 candidatures i Esquerra 26. Comença llavors una política antireformista: retornant els béns als religiosos, amnistiant els militars revoltats, paralitzant la reforma agrària... i els traspassos de competències també es paralitzen.


En aquesta situació tan complicada mor Macià, l'aglutinador dels votants del seu partit, el 25 de desembre i es substituït per Lluís Companys. El 21 de març del 1934, en absència de la Lliga, el Parlament aprova la Llei de Contractes de Conreu, que establia condicions d'arrendament més favorables als rabassaires. La llei va ser impugnada per la dreta catalana, amb el suport de la Lliga. El Tribunal de Garanties Constitucionals, al·legant que es tractava d'una qüestió social - sobre les que Catalunya era incompetent- deixà la llei sense validesa. Amb això, creix la por que pogués significar una merma de les facultats autonòmiques de Catalunya i de que el Govern de Madrid estigués controlat per les dretes. Més que la derogació de la Llei de Contractes, el que preocupa es que Madrid s'hagi inmiscuit en l'autonomia catalana, fet que feia temps que es temia. La substitució de Lerroux per Ricard Samper no canvia aquesta percepció.


El 12 de juny, com a protesta, diputats catalans a les Corts de la República (excepte els de dreta) es retiren. Els diputats nacionalistes bascos se solidaritzen i els imiten. Seguint aquesta línea més enèrgica, la Generalitat dóna càrrecs a Dencàs i Badia. La tibantor entre Madrid i Catalunya radicalitza el nacionalisme i la dreta augmenta les tensions: la CEDA es declara partidària de revisar l'Estatut.


El 21 de setembre s'aprova l'adaptació de la Llei de Conreus i Samper dimiteix l'1 d'octubre, després de perdre el recolzament de la CEDA, per la seva "debilitat" respecte a problemes socials.


Tement una agressió del Govern central, i per ampliar la seva autonomia, la Generalitat havia creat un Comitè per organitzar la lluita armada. S'organitza un sometent de 4.000 homes. Dencàs proposa en diferents ocasions la compra d'importants lots d'armes, però no s'arriba a res.


El 4 d'octubre queda constituït el nou Govern a Madrid, presidit per Lerroux i amb tres ministres de la CEDA. S'estén l'alarma entres les esquerres. Els obrers madrilenys es declaren en vaga i son secundats per altres ciutats importants. A Catalunya, per iniciativa d'Aliança Obrera, comença també una vaga general. EL nou sometent rep l'ordre de concentració i els Mossos d'Esquadra es concentren a Barcelona.