La Veu de Catalunya

El 1898 va néixer La Veu de Catalunya, títol alternatiu de Diari Català, el primer diari en català, que va ser suspès per Valentí Almirall (el seu fundador) quan trencà amb el Partit Republicà Democràtic Federal. La Veu de Catalunya era el portaveu de la Lliga, i va ser dirigida per Enric Prat de la Riba fins que fou nomenat president de la Mancomunitat el 1914. Va ser el diari català de més durada publicat a Barcelona (exceptuant els 19 anys de suspensió després del 1880).  

El primer número va sortir poc desprès de la suspensió del Diari Català, el 30 de juliol de 1880, amb el subtítol Diari no politich, pero clar y català, que deixava clars els seus orígens. Se suspengué quan només portava 30 edicions, un cop complerta la suspensió de trenta dies (el 28 d'agost) de Diari Català.

Anys més tard, l'11 de gener de 1891, reneix com a setmanari polític i literari, fundat per Narcís Verdaguer i Callís, Joaquim Cabot i Rovira i Jaume Collell. Entre els seus redactors i
col·laboradors es trobaven Francesc Cambó i Batlle, futur líder de la Lliga, Lluís Duran i Ventosa, Josep Puig i Cadafalch,  Joaquim Rubió i Ors o Joan Sardà i Lloret.

El 1899, comença com a diari polític i portaveu de la Lliga sota la direcció d'Enric Prat de la Riba. A causa d'un editorial, va ser suspès del maig de 1900 al març de 1901 i sortí sota els títols de Diari de Catalunya i La Creu de Catalunya. El març de 1902, a causa d'un article, es empresonat Enric Prat de la Riba, alliberat pocs dies desprès per la pressió popular. El novembre de 1905, a causa dels fets del Cu-cut!, els militars assalten la redacció. A causa de l'Assemblea de Parlamentaris de 1917, tornà a ser suspesa i hagué de sortir sota diferents noms.

Publicava dues edicions diàries, la del vespre dona lloc a un nou diari: La Veu del Vespre, que serà substituït més tard per L'Instant.

El juliol de 1936, la CNT passà a controlar-ne les instal·lacions i continuà sent publicats amb diferents subtítols que deixaven clar el canvi d'orientació.